Autoconeixement

Els vells savis deien: "Si vols que el teu entorn canvii, canvia primer tu".

Sempre havia pensat que si es deia aquesta frase, havia de tenir un sentit però mai l'havia trobat suficientment especial com per tenir-ho en compte.
Mai fins llavors, el dia en què ella va deixar de ser ella en minúscules per posar punts i comes entre les lletres. I és que de cop i volta, sense adonar-se'n un horitzó personal intern va començar a brotar com si fos una flor que estava reprimida al interior del seu ser.
La nova flor era tan diferent a les que havia vist sorgir que no savia pas com havia d'actuar. La gent que la coneixia des de sempre, o això pensaven, començaven a veure-la com si alguna cosa extranya la fes canviar i no entenien res. Què havien d'entendre, pobres, si fins i tot a ella se li feia extrany!
Cada cop que volien alguna cosa, la hi manaven. Hi estaven massa acostumats. Però llavors, reaccionaven amb una cara de sorpresa al veure que ella decidia no fer-ho. Fins i tot es desconcertaven al veure que conscient que intentarien desvincular-la del seu somni, no compartia el seu dia a dia.

I va ser així com la nena tímida i sumisa va passar a ser una persona capaç de lluitar pels seus somnis, fidel als seus principis i sense deixar-se trepitjar. 

Records

Sis mesos sense tu i tot tan diferent. Encara no ens fem a la idea del que suposa continuar amb les nostres vides sense que apareixin els teus acudits.

Fa sis mesos d'aquestes meves paraules:

Segueixo pensant que la teva ànima està amb nosaltres, però el fet de no tenir-te a prop és més dolorós del que imaginava pensant en aquest àngel que sempre ens acompanyarà.

Seguim recordant-nos de tu, 
en aquell dia d'hivern 
on els infants cantaven nadales
on els somnis no existien.

Avui que ja és estiu 
i en un lloc silenciós
on els somnis han d'aparèixer.

Recordaré sempre aquell aniversari de la Gina en què tu i jo ens vam tancar al lavabo d'aquella casa de pagès, esperant per fer-li una sorpresa. Se'ns escapava el riure, i quan va trobar-nos ens queien les llàgrimes de l'emoció. Recordo també les llargues converses de les nits hilarienques parlant de qualsevol tema. També recordo el dia en què vaig intentar, il·lusa, convèncer la Gina que eres el noi ideal. Realment eres una gran persona. No sé quan m'acostumaré a no preguntar per tu quan ens reunim tots, però ara no cal, perquè com tu creies hi seràs encara que no ens veiem i estaras bé. Descansa en Pau Abraham, tal com tu diries, estas amb Déu.