Llum visible

El mapa del seu destí es dibuixa a mesura que passen els dies.
Uns dies agradables però emboirats d'impotència.
Una impotència embolicada de por.
Una por enllaçada amb la seva sensació de dolor.



I al mateix temps s'adona que té al seu voltant tot el que volia tenir.
Els sentiments que l'envolten són més intensos que mai.
I la llum és visible des de la foscor més absoluta.
El sol resplandent apareix cada dia.

Tot el mal humor
que m'encèn el cos
s'apaga de cop.

Totes aquelles pors
de sobte s'han fos
quan et tinc a prop.

Tots aquells plans
fins fa un instant
sense futur,
ara els veig clars.
Tot és tan gran
quan sóc amb tu...

Ja no hi ha res que pugui espantar-me si és amb tu...

(els temors s'amaguen, res m'espanta si és amb tu)

Cap somni ja no pot espatllar-se si estem junts.
Voldria aturar el temps cada vegada quan hi ets tu
(fer les hores llargues i aturar-les quan hi ets tu)
per no fer cap més tast de nostàlgia.
Vull ser amb tu i fer etern cada minut.

Amb tu tot és nou.
Surten del teu cor
Bocinets de cel.

El meu nord es mou,
cercant nous tresors,
rera el teu estel.

Si tu ets aquí
els meus matins
són menys feixugs.
I tant se val
si el sol és dalt
o avui no surt.

Ja no hi ha res que pugui espantar-me si és amb tu...

Bombolla

Diuen que una mirada val més que mil paraules. Per ella no val més que mil paraules, sino que és el tot.
Admira aquells ulls que brillen, aquelles mirades intenses que dibuixen el mon que sempre havia somiat...

I a ella, simplement els seus ulls la delaten.




És en un mon de somni del qual no vol despertar, viu en una bombolla de la qual no vol fugir.
És una bombolla que no vol que sigui esplotada i dins la qual només troba aquells qui realment mereixen ser-hi. La bombolla dels seus colors. Una bombolla que es va enfortint mentre passen els seus dies. La seva bombolla.

Els colors poden guanyar les ombres

Contempla una nova il·lusió dibuixada entre muntanyes i deixant-ne enrera de més baixes.
Dibuixa un camí de núvols de colors entre el cel blau intens.
La seva llum esborra el cel opac sense que el vent l'aturi.

Simplement, és feliç.


Però quan menys s'ho espera apareix una ombra, una ombra del passat freda com el gel que intenta desdibuixar-li el nou camí. Malgrat tot, ella és forta i els colors nous són més forts que la foscor.

màgia emboirada d'impotència

Aquella mirada que la il·lumina tan si surt el sol com si fa un dia plujós,

aquell somriure innocent que dibuixa i que tan li agrada dibuixar,

aquelles tardes compartides,

aquells moments que quedaran gravats per sempre,

aquella capacitat de ser feliç amb només una paraula.



Tota aquesta magia que no vol perdre es desdibuixa cada cop que es veu incapaç de ser una noia normal.

Llavors té por de fer sentir malament a aquells qui l'envolten i al mateix temps de mostrar la seva cara de preocupació que tan poc li agrada mostrar.

I se sent tan impotent cada cop que es queda clavada sense poder moure's...