I li vaig preguntar si realment li agradava aquest trocet d'horitzó tan recent. Ella, amb uns ulls que mostraven més tristesa que alegria; em va respondre que no. Aleshores li vaig dir que si volia, encara era a temps de canviar-lo, però ella em deia que aquest trocet que per a ella era obscur, per d'altra gent que li importava era un trocet lluminós.
Jo li vaig dir que havia de pensar en ella, i no tan en la resta de gent, però em va dir que no podia, que ella vivia per fer contenta a d'altres persones.
De sobte, un lleuger silenci va matar la conversació, no savia què dir-li, realment ella era una noia volcada als altres.
Finalment, es va fer fosc i cadascuna va marxar pel seu camí, però el següent dilluns, la vaig tornar a veure, a la mateixa hora i amb els mateixos ulls que delataven el seu patiment.
En aquell moment, em va quedar més clar que aquest horitzó tan fosc, l'havia de borrar i si no era aixi, l'hauria d'encerclar per els trocets més lluminosos de l'horitzó de la vida; només així, en moments com aquell, podria tornar a somriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada